Aquesta nit

Molt lluny d'aquell èsser amb banyes i extremitats de cabra que solia comparèixer davant els viatgers en les cruïlles de camins, el pànic m'engoleix mentre intento reflexionar sobre la inexistència del meu ser. 

Sense arribar a cap conclusió, deixo de banda els meus pensaments. 

Potser desitgi l'impossible  al no voler fer un camí en solitari per estar sempre al seu costat.

Sincerament

Suspir l'aire que m'entra per les fosses nasals i em remou les vísceres. Tenc el cor accelerat. L'impacte em porta amb sang freda a la realitat.

La realitat fa por. Fa por veure les coses tal com son: sense adornaments ni manipulacions subjectives. I aquesta por ens fa fugir; no sense deixar rastre. I la por tornarà gèlida i fosca. Tornarà perquè no podem escapar ni de la realitat ni del que som i ens glaçarà la sang fins a deixar-nos sense vida.

No vull córrer, no vull fugir, la vull aquí cara a cara i que em dóni la vida.

Incertesa

Estava inquieta i no podia dormir. La por em feia tremolar i l'ambient càlid de l'habitació m'ofegava. Tenia ànsies de respirar aire pur però, llamps i trons anunciaven l'apocalipsi i preferia ofegar-me abans de sortir a fora. La tormenta ja ha passat i l'aire és fresc.

Com una nit de llamps i trons em sentia l'altra dia. L'angoixa m'estrenyia tan fort la gola que quasi m'ofegava i de bades podia respirar aire pur. Les llàgrimes brotaven dels meus ulls i la incertesa em deixava totalment abatuda.

"La vida et dóna respostes i solucions", diu sempre la meva mare que alguna cosa sap sobre el tema. He pogut resoldre algunes qüestions i les altres... el temps ho dirà, no sense descartar alguna tempesta pel camí.

Alerta, perill

Estava fart dels seus maltractaments. Feia un temps que l'avisava. Ell sabia que jo no estava bé, però no em feia cas. El meu malestar li molestava i s'enrabiava. Aleshores, em deixava descansar una estoneta, el just i necessari perquè el deixàs una mica en pau i de seguida em tornava a forçar. Em feia estar dret hores i hores aguantant aquella estructura que de cada vegada es feia més pesada. El menjar era escàs i això em debilitava. No podia més, ja no podia fer la feina com abans i això el "cegava".

Un dia, de sobte, vaig començar a sentir un lleuger alivi, com si me llevassin un pes de sobre. Era agradable. Vaig començar a menjar a poc a poc. I podia soportar millor la càrrega. Quan em queixava una mica, em deixava descansar i de tan en tant... aquella sensació agradable que em feia sentir lleuger.

El peu finalment, es va recuperar. De vegades també, ens maltractam a nosaltres mateixos.

Amb el llum encès dels carrers

La conversa era tan agradable que gairebé tenia calfreds. Els seus ulls foscos, supòs que per la manca de llum, es trobaven amb els meus i em parlaven: em dien tantes coses sense dir res... paraules amagades que m'eriçaven la pell. 

Em costava sentir el que deia, la música insonoritzava de cada vegada més la seva veu, construint un mur apenes visible que atentava contra nosaltres. Però el mur s'enderrocava a mesura que es construïa i sentia les seves paraules clarament.

Des d'aleshores, un núvol, una llista de reproduccions, tota l'admiració del món i... un nou concepte sobre l'art.

Don't stop me now, I'm having a good time!!!

Sempre he pensat que això de viure cada instant de la forma més planera possible era una utopia. Però, un dia, sopant amb la meva amiga de la infància em vaig adonar que ella ho estava fent en aquell precís instant. Disfrutava de la conversa animada i divertida a la vegada que assaboria cada un dels aliments que es menjava. Mastegava pausadament i el seu paladar s'embriagava cada vegada més per tantes textures i sabors, d'una manera tan sutil que passava desapercebuda.

Jo feia precisament tot el contrari, quan tenia la mossegada a la boca estava pensant amb el tros de formatge que menjaria o el tros de pa que agafaria o amb el glop de vi que beuria després. Vivint sempre uns instants més enllà del moment en què realitat em trobava.

Però això s'ha acabat, na Maria em va donar una lliçó de com disfrutar dels instants. Des de llavors he passat de disfrutar del sopar i la conversa a assaborir cada moment, cada alenada d'aire, cada cop de tecla per escriure aquest relat. 

Només dir-vos: "Don't stop me now, I'm having a good time".

Tot per un "cafico" dins allò que anomenem Piscina

Dies després d'aquella copa d'herbes milenaries, ambientades amb l'olor d'aquell cohiba que es consumia a poc a poc, es torna a engegar la sinapsi neuronal del sistema límbic.

I és que dins jo brotaven pesigolles de la panxa, tenia ganes de fer allò que sabia que m'aniria molt bé per desconnectar de les pressions del dia a dia i reequilibrar les tensions del meu cos, però hi havia un munt de contres que em lligaven i em feien presonera. Reprimia les pesigolles, les ganes... tot perquè em quedava capficada dins la moda actual del comportament social.

Si no ho feia era com qui acceptar aquesta moda absurda per la perfecció i no estava disposta a fer-ho, així que... banyador posat i ulleres amb mà, em vaig tirar a la piscina.

"Las personas muy mentales cansan i las muy emocionales desgastan"

He de dir, amb la caiguda de les fulles de la tardor, que la tempesta emocional ja ha passat i que l'insomni es va solucionar canviant de lloc.

L'altra dia, magazin en mà, veig un article titulat: "Domar las emociones". I jo, devota incondicional del sistema emocional, vaig llegir atentament aquell caramull de paràgrafs tan interessants.

I reflexionant sobre aquelles paraules... possiblement val la pena cercar els sentiments que s'amaguen darrera les explosions emocionals, de tal manera que poguem viure les coses de la forma més autèntica possible, sent conscients de qui som i què volem.

Així que quan veig un infant fent una rabieta als seus pares, pens que a darrera s'hi amaguen sentiments no descoberts que possiblement siguin els detonants de la rabieta. 

Memòries d'un estiu

Un estiu més per arxivar en un petit racó de la memoria

"Ara que la nit s'ha fet més llarga, ara que les fulles ballen dances al racó, avui que el fred duu tants records"... decideixo que no vull deixar de banda aquest petit espai.