Pensaments que violen el meu cap de tanta moralitat. Deixo passar moments inoblidables i em quedo amb simples banalitats. Creuo fàcilment la línia; tan senzilla, tan prima i tan transparent que apenes la veig. M'adono i em faig oi, em repugno...i plor. Impotència.
Moments inoblidables que mai tornaran i que sempre es recordaran per les simples banalitats.
Pensaments que et destrueixen, tan difícils de reconduir?
Submergida dins el dolor i l'angoixa i creuo de nou la línia, per què és tan difícil de reconduir?
Voldria una línia gruixuda i vermella, visible a anys llum... llavors, potser també la creuaria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada