Parlant de coses series

La respiració constant, pausada i fluida que habitualment m'acompanya en el meus escrits es veu interrompuda de sobte per una mena d'alteració diagrafmàtica o de "singlot". 

Sovint, cegats per la por i la desconeixença ens falten paraules per definir el rebuig contra algú, o alguna cosa, o algun fet. Només dir-vos que cal informar-se i contextualitzar aquesta informació perquè, moltes vegades un es pot sorprendre del que hi pot trobar. I és que anys enrera, pensaments similiars als actuals convertiren alguns ésser humans en monstres horripilants. 

No som superiors, ni inferiors, ni vos vegeu amenaçats perquè si obriu bé els ulls, estam plens d'una riquesa que mai es podrà canviar per diners.

El 144 del carrer El expresso de Shangai

Hi ha neu per damunt les aceres i els carrers estan glaçats, camino depressa perquè ja és tard. Tenc por de caure per les sabates de tacó. La gorra i la bufanda em deixen la punta del nas al descorbert i es queixa de fred. Arribo gelada al 144 del carrer El expresso de Shangai. 

Penjada a la porta hi ha una corona amb motius nadalencs. Tenc el cor que em batega al ritme dels cascabels perquè sé que allà dintre, entre la multitud, assegut al costat de la xemeneia ell hi serà, el veuré després de tant de temps. Per un moment decideixo donar mitja volta i partir a córrer però, quan estic a punt de fer-ho, toc el timbre sense pensar-ho.

Què pensarà en veurem? Seran els seus ulls tan tendres i expressius com sempre? Somriurà i em besarà amb la complicitat de sempre?

Només espero que hàgim après dels errors del passat i que conservem les espurnes que ens portaven a mons inimaginables cegats per la passió.

Sense paraules

Parlau-me vosaltres que avui faig silenci.

Faig silenci perquè si parlo vull tenir raó.

Faig silenci perquè si parlo som una noia insolent.

Faig silenci perquè si parlo ho faig sincerament,

Faig silenci perquè si parlo és perquè t'estim!

Des del silenci no sabràs de mi i llavors m'estimaràs.

Espurnes

Fa un sol que m'estira i m'estira tant que quan el tenc a prop m'entabana. L'activitat cerebral comença a disminuir lentament i entro en una fase que no sé si és somni o realitat.

Enmig de la somnolència començo a visualitzar una figura amb carecterísitques físiques similars a les meves, però no som jo. Em parla de somnis. Els meus somnis en les seves vivences. Em quedo fascinada amb les seves paraules perquè no sé si parla d'ell o de mi. 

No crec que sigui el meu doble, ni la meva ànima bessona, ni el meu subconscient en lapsus mentals. Sé que els seus ulls són com els meus, fets per observar el món i viure entre somnis.

Intuicions

Un dia et despertes pel mati i sense saber el perquè, hi ha alguna cosa distinta, que no pots descriure. Surts al carrer pensant què és el que ha canviat, però no ho saps. Només saps que hi és.

Tornes a casa feixug i pesat. Mai més tornarà a ser el que era. I ara que recordo, "el que era" es pot descriure de tantes maneres... només hi tenc paraules dolces i tendres, somriuies i llàgrimes.

No puc pensar en el que serà, només sé que amb el cor trencat, agafaré la sàvia més bona i més dolça de "el que era" i amb ella em pintaré els llavis per assaborir-la quan el camí sigui aspre i amarg.

Aquesta nit

Molt lluny d'aquell èsser amb banyes i extremitats de cabra que solia comparèixer davant els viatgers en les cruïlles de camins, el pànic m'engoleix mentre intento reflexionar sobre la inexistència del meu ser. 

Sense arribar a cap conclusió, deixo de banda els meus pensaments. 

Potser desitgi l'impossible  al no voler fer un camí en solitari per estar sempre al seu costat.

Sincerament

Suspir l'aire que m'entra per les fosses nasals i em remou les vísceres. Tenc el cor accelerat. L'impacte em porta amb sang freda a la realitat.

La realitat fa por. Fa por veure les coses tal com son: sense adornaments ni manipulacions subjectives. I aquesta por ens fa fugir; no sense deixar rastre. I la por tornarà gèlida i fosca. Tornarà perquè no podem escapar ni de la realitat ni del que som i ens glaçarà la sang fins a deixar-nos sense vida.

No vull córrer, no vull fugir, la vull aquí cara a cara i que em dóni la vida.

Incertesa

Estava inquieta i no podia dormir. La por em feia tremolar i l'ambient càlid de l'habitació m'ofegava. Tenia ànsies de respirar aire pur però, llamps i trons anunciaven l'apocalipsi i preferia ofegar-me abans de sortir a fora. La tormenta ja ha passat i l'aire és fresc.

Com una nit de llamps i trons em sentia l'altra dia. L'angoixa m'estrenyia tan fort la gola que quasi m'ofegava i de bades podia respirar aire pur. Les llàgrimes brotaven dels meus ulls i la incertesa em deixava totalment abatuda.

"La vida et dóna respostes i solucions", diu sempre la meva mare que alguna cosa sap sobre el tema. He pogut resoldre algunes qüestions i les altres... el temps ho dirà, no sense descartar alguna tempesta pel camí.

Alerta, perill

Estava fart dels seus maltractaments. Feia un temps que l'avisava. Ell sabia que jo no estava bé, però no em feia cas. El meu malestar li molestava i s'enrabiava. Aleshores, em deixava descansar una estoneta, el just i necessari perquè el deixàs una mica en pau i de seguida em tornava a forçar. Em feia estar dret hores i hores aguantant aquella estructura que de cada vegada es feia més pesada. El menjar era escàs i això em debilitava. No podia més, ja no podia fer la feina com abans i això el "cegava".

Un dia, de sobte, vaig començar a sentir un lleuger alivi, com si me llevassin un pes de sobre. Era agradable. Vaig començar a menjar a poc a poc. I podia soportar millor la càrrega. Quan em queixava una mica, em deixava descansar i de tan en tant... aquella sensació agradable que em feia sentir lleuger.

El peu finalment, es va recuperar. De vegades també, ens maltractam a nosaltres mateixos.

Amb el llum encès dels carrers

La conversa era tan agradable que gairebé tenia calfreds. Els seus ulls foscos, supòs que per la manca de llum, es trobaven amb els meus i em parlaven: em dien tantes coses sense dir res... paraules amagades que m'eriçaven la pell. 

Em costava sentir el que deia, la música insonoritzava de cada vegada més la seva veu, construint un mur apenes visible que atentava contra nosaltres. Però el mur s'enderrocava a mesura que es construïa i sentia les seves paraules clarament.

Des d'aleshores, un núvol, una llista de reproduccions, tota l'admiració del món i... un nou concepte sobre l'art.

Don't stop me now, I'm having a good time!!!

Sempre he pensat que això de viure cada instant de la forma més planera possible era una utopia. Però, un dia, sopant amb la meva amiga de la infància em vaig adonar que ella ho estava fent en aquell precís instant. Disfrutava de la conversa animada i divertida a la vegada que assaboria cada un dels aliments que es menjava. Mastegava pausadament i el seu paladar s'embriagava cada vegada més per tantes textures i sabors, d'una manera tan sutil que passava desapercebuda.

Jo feia precisament tot el contrari, quan tenia la mossegada a la boca estava pensant amb el tros de formatge que menjaria o el tros de pa que agafaria o amb el glop de vi que beuria després. Vivint sempre uns instants més enllà del moment en què realitat em trobava.

Però això s'ha acabat, na Maria em va donar una lliçó de com disfrutar dels instants. Des de llavors he passat de disfrutar del sopar i la conversa a assaborir cada moment, cada alenada d'aire, cada cop de tecla per escriure aquest relat. 

Només dir-vos: "Don't stop me now, I'm having a good time".

Tot per un "cafico" dins allò que anomenem Piscina

Dies després d'aquella copa d'herbes milenaries, ambientades amb l'olor d'aquell cohiba que es consumia a poc a poc, es torna a engegar la sinapsi neuronal del sistema límbic.

I és que dins jo brotaven pesigolles de la panxa, tenia ganes de fer allò que sabia que m'aniria molt bé per desconnectar de les pressions del dia a dia i reequilibrar les tensions del meu cos, però hi havia un munt de contres que em lligaven i em feien presonera. Reprimia les pesigolles, les ganes... tot perquè em quedava capficada dins la moda actual del comportament social.

Si no ho feia era com qui acceptar aquesta moda absurda per la perfecció i no estava disposta a fer-ho, així que... banyador posat i ulleres amb mà, em vaig tirar a la piscina.

"Las personas muy mentales cansan i las muy emocionales desgastan"

He de dir, amb la caiguda de les fulles de la tardor, que la tempesta emocional ja ha passat i que l'insomni es va solucionar canviant de lloc.

L'altra dia, magazin en mà, veig un article titulat: "Domar las emociones". I jo, devota incondicional del sistema emocional, vaig llegir atentament aquell caramull de paràgrafs tan interessants.

I reflexionant sobre aquelles paraules... possiblement val la pena cercar els sentiments que s'amaguen darrera les explosions emocionals, de tal manera que poguem viure les coses de la forma més autèntica possible, sent conscients de qui som i què volem.

Així que quan veig un infant fent una rabieta als seus pares, pens que a darrera s'hi amaguen sentiments no descoberts que possiblement siguin els detonants de la rabieta. 

Memòries d'un estiu

Un estiu més per arxivar en un petit racó de la memoria

"Ara que la nit s'ha fet més llarga, ara que les fulles ballen dances al racó, avui que el fred duu tants records"... decideixo que no vull deixar de banda aquest petit espai.

Per vosaltres estimats amics

Una catàrsi d'emocions esdevingueren el 5 de juliol
d'aquest estiu.

EMOCIONS

De sobte em trobo en un estat caòtic. El meu sistema emocional decideix recordar-me que és ell qui domina la meva vida i sempre s'assegura de fer-ho en la fase progestativa del meu cicle hormonal. Suposo que deuen tenir una mena de relació íntima, això de "no puedo vivir ni contigo ni sin ti" perquè sino, no ho entenc.

Si just fos que em trobo amb una situació caòtica, ja està; el problema és que quan això s'esdevé, el meu intestí gruixut adquireix una mena d'espasticitat que em fa viure més intensament aquesta angoixa.

I quan em trobo dins aquesta tempesta, desesperada perquè arribi la calma, recordo la rajola de xocolata!!

ENTRE LLAVIS

TOT COMENÇA PER UNA BESADA

DES DEL PUNT DE MIRA

Ens queixam sovint d'allò que ens envolta; expressam continuament la nostra disconformitat. Observam als altres com si el punt de mira d'una escopeta es tractàs, apunt d'apretar el gatell quan el que veim és diferent a allò que pensam. Sempre igual, dia rera dia. No ens aturam a pensar en lo afortunats que som pel simple fet de rebre un raig de sol

Criticar els altres només per mantenir damunt l'altar el nostre EGO, rei i sultà de l'univers. Infravalorar els altres per ser superior des de l'individualitat d'un mateix. Però cal no oblidar que jo no existeixo sense l'altre, que és l'altre qui em defineix perquè gràcies a l'altre jo pens i em relacion.

I com diu el meu amic Lluís Llach: Per qui, com, fins quan i perquè haurem d'estar sempre contra algú o alguna cosa.

FELIÇ ANIVERSARI

El temps passa; estones molt lentament i estones massa ràpid. Però quan et trobes un dia com avui i fas balanç dius...Ui que ràpid!!

Suposadament segons els sistema que tenim de mesurar el temps, que varen crear alguns "savis pensadors", avui compleixo 23 anys!!!!
Vaig nèixer un dilluns a les 22.20h per cessàrea. 3,5kg i 50cm; no està gens malament si teniu en compte lo petitona que som ara. M'agradaria poder recordar, encara que fos per un instant, el primer contacte amb el meus pares, la primera mirada, les primeres paraules que em varen dir, sentir les seves veus... Seria espectacular.


Només dir-vos que la vida ens sonriu a cada intant i que sovint estam tan immersos en les preocupacions i les desgracies que oblidam aquest petit detall. Que l'inesperat és l'espurna de la vida. Que la felicitat està entre nosaltres a l'abast de tothom. Que les coses senzilles solen ser les més planeres. I que sempre, sempre hi ha algun motiu per somriure.


Les espelmes estan apunt d'encendre's, la botella de cava a punt de destapar i les copes apunt per brindar.


Un dia com un altra...NO!! Per mi, NO!!!

PENSAMENTS EXCÈNTRICS

Fa uns quants dies tenia el cap fet una olla de caragols. Pensaments, idees, desitjos, somnis...tot desorganitzat i ben enredat. Això no vos pensassiu que passàs desapercebut pel meu organisme. L'angoixa i malestar m'acompanyava diàriament.

De vegades basten solament unes paraules ben dites a poca distància de la teva cara. Dites d'aquella manera que et fa despertar de la situació més absurda però, que amb la qual t'estàs ofegant perquè no veus la sortida.

Doncs si, aquelles quatre paraules esperançadores ressonant dins el meu cap em varen fer recordar el que vaig aprendre de'n Xavier Delgado: Que un adult representa l'acció, la capacitat per decidir, l'execució. I jo m'havia quedat solament en ser un nen: creatiu, natural, lliure,... però, per solventar aquells malestars havia de recuperar una part de mi, la d'una persona adulta.

Així que amb els pensaments ordenats i amb coratge he decidit actuar per arribar més lluny d'aquí. No puc esperar que els demés ho facin per mi.

Ànims

Tu ets qui mou el vent.

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi

i res no serà senzill,

però tot el camí que esperi

tindrà un nom i un sentit.

El goig d'enlairar aquest somni

on tots hi trobem un lloc,

bastir una drecera

que ja per sempre

ens porti a un món millor.

Tens les mans, tens el cor,

tens les claus per obrir l'horitzó de llum

Lluis Llach.

SENSACIONS

Et despertes. Bona companyia. Mires el rellotge; és tard. T'aixeques. Cafè amb llet i magdalenes. Taleca en mà. Surts per la porta. Fa un dia espectacular. Cotxe i música animada. Banyalbufar. Destí: Port des Canonge. Vistes espectaculars. Respires aire pur. Les viandes...exquisites!!!. Cotxe. Becadeta de 5 min.

Arribes a casa. Trobes un missatge. El llegeixes. El cor s'estreny.

Un estiu per no oblidar

No puc negar-vos que l'hivern m'agrada molt. Penso que és un bon temps per a les reflexions i per aclarir les idees. I també per a la tassa de xocolata calenta i la coca de nadal. Umm... exquisit!!!

Però, aquelles nits d'estiu que ens ho passavem tant bé, tampoc me desagraden. I és que aquestes nits tenen un encant especial, on de sobte es desperten el sentits i la música et corr per dintre fent del teu cos una dança. Però, ben bé, el seu encant es deu a la grata companyia. Què faria jo sense vosaltres, estimades amigues?

Vos desitjo molta sort i ànims!!!!

El gorila

Això és una parella que va al zoològic. Fan una volta, veuen diferents animals i arriben a l'àrea dels goriles. De sobte l'home li diu a la seva dona:

- "Què has vist com et mira aquest gorila? Jo diria que el poses a mil."

- "Jo? I ara que dius?" Respon la dona escèptica.

- "Que sí! Mira'l i veuràs!"

El gorila ja estava en posició bípeda i es golpejava els pits de forma enèrgica.

- "Trob que li has de mostrar un pit i veurem mem que fa". Li diu l'home

- "Però què dius?"

- "Venga que ara no hi ha ningú".

Aquella dona mig avegonyida "rup" es treu un pit. El gorila es comença a moure i es golpeja els pits de nou, aquesta vegada amb més força.

-"Mostra-li l'altra, mostra-li l'altra!". Deia l'home entusiasmat i expectant per la reacció del gorila.

Aquella pobre dona "rup" es treu l'altra pit. I el gorila encès i excitat comença a engronsar la barrera, cada vegada amb més força fins que la romp i s'envà cap a la dona. Les rialles fugiren de sobte a aquell home que va partir a córrer més aviat que depressa.

- "Què faig, que faig!". Cridava la dona amb veu tremolosa i paralitzada pel pànic.

- "Diga-li que tens mal de cap"

CANVIS I MÉS CANVIS

Fa uns dies que l'insomni, vell amic per molta gent i desconegut per mi, ha decidit acompanyar-me a les nits. Sovint em demano què ha pogut passar perquè m'hagi fuit la son. I és aquí quan començo a analitzar les possibles causes.

El primer que se m'ocorr pensar és amb la ingesta de cafeïna. El cafè no m'agrada. És cert que la "coca-cola" i jo ens avenim, però tampoc és una cosa exagerada. Així que descart que aquesta sigui la causa, encara que no deixo de ser conscient de què és un factor de risc.

Després continuo la meva reflexió. Sí és ben cert que fa un temps que les coses no són com eren abans. Les coses de l'estiu a ara han canviat de forma paulatina i progressiva però, a la vegada més ràpidament del que jo me pensava.

I ara tenc ànsies d'emprendre nous camins però, sovint em manca el valor per fer-ho. Suposo que és perquè és més fàcil acomodar-me a l'estil de vida que he duit fins ara; suposo perquè d'alguna manera em fa por que les coses no surtin com esper, suposo que em manca el valor que em fa anar més lluny d'aquí.

Pot ser sigui aquest el motiu del meu insomni, pot ser siguin un acúmul de factors de riscs fins ara no detectats. El que sé es que les coses continuaran canviant perquè el pensament és canviant i... al cap i a la fi som allò que pensam.