El 144 del carrer El expresso de Shangai

Hi ha neu per damunt les aceres i els carrers estan glaçats, camino depressa perquè ja és tard. Tenc por de caure per les sabates de tacó. La gorra i la bufanda em deixen la punta del nas al descorbert i es queixa de fred. Arribo gelada al 144 del carrer El expresso de Shangai. 

Penjada a la porta hi ha una corona amb motius nadalencs. Tenc el cor que em batega al ritme dels cascabels perquè sé que allà dintre, entre la multitud, assegut al costat de la xemeneia ell hi serà, el veuré després de tant de temps. Per un moment decideixo donar mitja volta i partir a córrer però, quan estic a punt de fer-ho, toc el timbre sense pensar-ho.

Què pensarà en veurem? Seran els seus ulls tan tendres i expressius com sempre? Somriurà i em besarà amb la complicitat de sempre?

Només espero que hàgim après dels errors del passat i que conservem les espurnes que ens portaven a mons inimaginables cegats per la passió.