Tot per un "cafico" dins allò que anomenem Piscina

Dies després d'aquella copa d'herbes milenaries, ambientades amb l'olor d'aquell cohiba que es consumia a poc a poc, es torna a engegar la sinapsi neuronal del sistema límbic.

I és que dins jo brotaven pesigolles de la panxa, tenia ganes de fer allò que sabia que m'aniria molt bé per desconnectar de les pressions del dia a dia i reequilibrar les tensions del meu cos, però hi havia un munt de contres que em lligaven i em feien presonera. Reprimia les pesigolles, les ganes... tot perquè em quedava capficada dins la moda actual del comportament social.

Si no ho feia era com qui acceptar aquesta moda absurda per la perfecció i no estava disposta a fer-ho, així que... banyador posat i ulleres amb mà, em vaig tirar a la piscina.

"Las personas muy mentales cansan i las muy emocionales desgastan"

He de dir, amb la caiguda de les fulles de la tardor, que la tempesta emocional ja ha passat i que l'insomni es va solucionar canviant de lloc.

L'altra dia, magazin en mà, veig un article titulat: "Domar las emociones". I jo, devota incondicional del sistema emocional, vaig llegir atentament aquell caramull de paràgrafs tan interessants.

I reflexionant sobre aquelles paraules... possiblement val la pena cercar els sentiments que s'amaguen darrera les explosions emocionals, de tal manera que poguem viure les coses de la forma més autèntica possible, sent conscients de qui som i què volem.

Així que quan veig un infant fent una rabieta als seus pares, pens que a darrera s'hi amaguen sentiments no descoberts que possiblement siguin els detonants de la rabieta. 

Memòries d'un estiu

Un estiu més per arxivar en un petit racó de la memoria

"Ara que la nit s'ha fet més llarga, ara que les fulles ballen dances al racó, avui que el fred duu tants records"... decideixo que no vull deixar de banda aquest petit espai.

Per vosaltres estimats amics

Una catàrsi d'emocions esdevingueren el 5 de juliol
d'aquest estiu.

EMOCIONS

De sobte em trobo en un estat caòtic. El meu sistema emocional decideix recordar-me que és ell qui domina la meva vida i sempre s'assegura de fer-ho en la fase progestativa del meu cicle hormonal. Suposo que deuen tenir una mena de relació íntima, això de "no puedo vivir ni contigo ni sin ti" perquè sino, no ho entenc.

Si just fos que em trobo amb una situació caòtica, ja està; el problema és que quan això s'esdevé, el meu intestí gruixut adquireix una mena d'espasticitat que em fa viure més intensament aquesta angoixa.

I quan em trobo dins aquesta tempesta, desesperada perquè arribi la calma, recordo la rajola de xocolata!!

ENTRE LLAVIS

TOT COMENÇA PER UNA BESADA

DES DEL PUNT DE MIRA

Ens queixam sovint d'allò que ens envolta; expressam continuament la nostra disconformitat. Observam als altres com si el punt de mira d'una escopeta es tractàs, apunt d'apretar el gatell quan el que veim és diferent a allò que pensam. Sempre igual, dia rera dia. No ens aturam a pensar en lo afortunats que som pel simple fet de rebre un raig de sol

Criticar els altres només per mantenir damunt l'altar el nostre EGO, rei i sultà de l'univers. Infravalorar els altres per ser superior des de l'individualitat d'un mateix. Però cal no oblidar que jo no existeixo sense l'altre, que és l'altre qui em defineix perquè gràcies a l'altre jo pens i em relacion.

I com diu el meu amic Lluís Llach: Per qui, com, fins quan i perquè haurem d'estar sempre contra algú o alguna cosa.