22 d’octubre, 2008

Alerta, perill


Estava fart dels seus maltractaments. Feia un temps que l'avisava. Ell sabia que jo no estava bé, però no em feia cas. El meu malestar li molestava i s'enrabiava. Aleshores, em deixava descansar una estoneta, el just i necessari perquè el deixàs una mica en pau i de seguida em tornava a forçar. Em feia estar dret hores i hores aguantant aquella estructura que de cada vegada es feia més pesada. El menjar era escàs i això em debilitava. No podia més, ja no podia fer la feina com abans i això el "cegava".

Un dia, de sobte, vaig començar a sentir un lleuger alivi, com si me llevassin un pes de sobre. Era agradable. Vaig començar a menjar a poc a poc. I podia soportar millor la càrrega. Quan em queixava una mica, em deixava descansar i de tan en tant... aquella sensació agradable que em feia sentir lleuger.

El peu finalment, es va recuperar. De vegades també, ens maltractam a nosaltres mateixos.

2 comentaris:

es teu cusi ha dit...

olas!esta mot buit axo d comentaris!weno jo t en deix xq vegis q pas x aki i q m agraden les teves reflexions i q esper q segueskis escrivint q almenys tens un lector!jejejje!enga ya t deix
un beso
cuidet
ms veim

L'espirga ha dit...

mmm! Jo esper que encara que no ens deixin comentaris hi hagi més d'un lector.

Moltes Gràcies, ets un encant. Per cert, molt de morro amb lo de sa colonia. Jejej