La conversa era tan agradable que gairebé tenia calfreds. Els seus ulls foscos, supòs que per la manca de llum, es trobaven amb els meus i em parlaven: em dien tantes coses sense dir res... paraules amagades que m'eriçaven la pell.
Em costava sentir el que deia, la música insonoritzava de cada vegada més la seva veu, construint un mur apenes visible que atentava contra nosaltres. Però el mur s'enderrocava a mesura que es construïa i sentia les seves paraules clarament.
Des d'aleshores, un núvol, una llista de reproduccions, tota l'admiració del món i... un nou concepte sobre l'art.
2 comentaris:
M'hagués agradat que aquest comentari parlàs de jo perquè m'hi sento identificada. Un núvol, una conversa i Districte 3.
Encara que no vagi per jo, t'he de dir que mai ningú ho hauria descrit millor.
Una besada
i merci perls coments.
maga
Te respondré aquest comentari personalment.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada