21 de novembre, 2008

Sense paraules



Parlau-me vosaltres que avui faig silenci.

Faig silenci perquè si parlo vull tenir raó.
Faig silenci perquè si parlo som una noia insolent.
Faig silenci perquè si parlo ho faig sincerament,
Faig silenci perquè si parlo és perquè t'estim!

Des del silenci no sabràs de mi i llavors m'estimaràs.

10 de novembre, 2008

Espurnes




Fa un sol que m'estira i m'estira tant que quan el tenc a prop m'entabana. L'activitat cerebral comença a disminuir lentament i entro en una fase que no sé si és somni o realitat.

Enmig de la somnolència començo a visualitzar una figura amb carecterísitques físiques similars a les meves, però no som jo. Em parla de somnis. Els meus somnis en les seves vivences. Em quedo fascinada amb les seves paraules perquè no sé si parla d'ell o de mi. 

No crec que sigui el meu doble, ni la meva ànima bessona, ni el meu subconscient en lapsus mentals. Sé que els seus ulls són com els meus, fets per observar el món i viure entre somnis.

06 de novembre, 2008

Intuicions



Un dia et despertes pel mati i sense saber el perquè, hi ha alguna cosa distinta, que no pots descriure. Surts al carrer pensant què és el que ha canviat, però no ho saps. Només saps que hi és.

Tornes a casa feixug i pesat. Mai més tornarà a ser el que era. I ara que recordo, "el que era" es pot descriure de tantes maneres... només hi tenc paraules dolces i tendres, somriuies i llàgrimes.

No puc pensar en el que serà, només sé que amb el cor trencat, agafaré la sàvia més bona i més dolça de "el que era" i amb ella em pintaré els llavis per assaborir-la quan el camí sigui aspre i amarg.

31 d’octubre, 2008

Aquesta nit



Molt lluny d'aquell èsser amb banyes i extremitats de cabra que solia comparèixer davant els viatgers en les cruïlles de camins, el pànic m'engoleix mentre intento reflexionar sobre la inexistència del meu ser. 

Sense arribar a cap conclusió, deixo de banda els meus pensaments. 

Potser desitgi l'impossible  al no voler fer un camí en solitari per estar sempre al seu costat.


27 d’octubre, 2008

Sincerament



Suspir l'aire que m'entra per les fosses nasals i em remou les vísceres. Tenc el cor accelerat. L'impacte em porta amb sang freda a la realitat.

La realitat fa por. Fa por veure les coses tal com son: sense adornaments ni manipulacions subjectives. I aquesta por ens fa fugir; no sense deixar rastre. I la por tornarà gèlida i fosca. Tornarà perquè no podem escapar ni de la realitat ni del que som i ens glaçarà la sang fins a deixar-nos sense vida.

No vull córrer, no vull fugir, la vull aquí cara a cara i que em dóni la vida.


22 d’octubre, 2008

Incertesa




Estava inquieta i no podia dormir. La por em feia tremolar i l'ambient càlid de l'habitació m'ofegava. Tenia ànsies de respirar aire pur però, llamps i trons anunciaven l'apocalipsi i preferia ofegar-me abans de sortir a fora. La tormenta ja ha passat i l'aire és fresc.

Com una nit de llamps i trons em sentia l'altra dia. L'angoixa m'estrenyia tan fort la gola que quasi m'ofegava i de bades podia respirar aire pur. Les llàgrimes brotaven dels meus ulls i la incertesa em deixava totalment abatuda.

"La vida et dóna respostes i solucions", diu sempre la meva mare que alguna cosa sap sobre el tema. He pogut resoldre algunes qüestions i les altres... el temps ho dirà, no sense descartar alguna tempesta pel camí.

Alerta, perill


Estava fart dels seus maltractaments. Feia un temps que l'avisava. Ell sabia que jo no estava bé, però no em feia cas. El meu malestar li molestava i s'enrabiava. Aleshores, em deixava descansar una estoneta, el just i necessari perquè el deixàs una mica en pau i de seguida em tornava a forçar. Em feia estar dret hores i hores aguantant aquella estructura que de cada vegada es feia més pesada. El menjar era escàs i això em debilitava. No podia més, ja no podia fer la feina com abans i això el "cegava".

Un dia, de sobte, vaig començar a sentir un lleuger alivi, com si me llevassin un pes de sobre. Era agradable. Vaig començar a menjar a poc a poc. I podia soportar millor la càrrega. Quan em queixava una mica, em deixava descansar i de tan en tant... aquella sensació agradable que em feia sentir lleuger.

El peu finalment, es va recuperar. De vegades també, ens maltractam a nosaltres mateixos.